MARTÍ ROSSELLÓ

El vaig conèixer fa més de quinze anys, el doctor, li dèien, i sempre em va agradar la seva manera d’expressar-se, una mica zen però amb sarcasme. Durant molt anys vam compartir, a banda de l’afició a la literatura, un mateix espai: Premià de Mar. El seu era un univers petit en el que jo orbitava.

El recordo sortint de la llibreria responent al meu “no et cansis” amb un “gens ni mica”, el recordo esmorzant a l’Anec groc, a la plaça de l’Ajuntament, al bar Marina, a Ca'l Formatger...i em sembla mentira que ara l’hagi de recordar. Que aniré a Can Manent i no hi serà, que no l’escoltarem a Ràdio Premià... Queden els seus llibres, sí, però manquen els que ja no podrà escriure. Tot allò que encara tenia per dir amb el seu estil inconfusible, el del doctor Rosselló, “tan emprenyat amb el món com el primer dia”.

Ara feia temps que no ens vèiem, la meva òrbita va canviar, però no l’amistat ni la possibilitat de veure’ns en un o altre moment. Ja no serà possible. No tornaré a compartir aquelles xerrades entre cíniques i iròniques, aquelles estones en que em sentia una mica menys sola amb el meu odi al mon. El seu univers ja no és Premià de Mar, allà orbita ara el seu record, perquè la seva estrella és tan gran com ho era la seva capacitat d’escriure vivint i de viure escrivint.

Va ser a ell a qui vaig comunicar que tancàvem la llibreria abans que fos públic a Premià, va ser ell qui va guardar el seu record amb una fotografia i que ens va dedicar un post al seu bloc. Em sembla mentida estar escrivint això, estic afectada, m'ha costat creure-m'ho quan m'ho han dit i m'aferrava a la possibilitat que fos una confussió, el seu nom podria ser confusible per més que ell no.

Martí, allà on siguis, gràcies per les visites que em feies, pel teu tarannà, pels teus llibres, espero que el món on siguis ara sigui el que tu volies.

També han escrit sobre ell:

Montse Assens
Albert Calls
Endora
Anton M. Espadaler
Saül Gordillo
Toni Ibañez
Àngel Pagès
Pere
Jaume Subirana
Xavier Traïd
Rafael Vallbona
Tina Vallès

I aquí trobareu el seu bloc:

Martí Rosselló

'EL SOMNI DE TÀRRACO', de XULIO RICARDO TRIGO

Vaig llegir El somni de Tàrraco perquè vaig llegir un parell de ressenyes que en parlaven molt bé. També perquè el tema i el lloc m'atrauen, tot i que estic una mica saturada de novel·la històrica, si més no de l'actual, que repeteix la mateixa fórmula i es torna previsible.

Tanmateix, aquest és un relat que conté tot el necessari per mantenir l'interès, vaig trobar que té una història que promet perquè conté tots els elements que solen agradar tant en el cine com en la lectura: la història d'amor impossible, el dolent que vol la noia, un bo que no és el que sembla... És un relat àgil i ben escrit, per la qual cosa crec que, potser, també es podria adreçar a un public juvenil.

En aquests moments la meva mare llegeix El somni de Tàrraco i li agrada, jo li vaig passar perquè considero que és una novel·la que es pot recomanar, sobretot si tenim en compte les excel·lents crítiques que ha rebut.

EL QUE FA CENT

Aquest és el post número 100 d'aquest blog. No tinc coneixements de numerologia, però aquest número és un referent per a tothom: els anys que fan un segle, la divisió de les monedes, la temperatura en que bull l'aigua, els percentatges.. així que no m'he pogut estar de remarcar el fet.

Cent són els anys de solitud, els sentits secrets, les gavines que no sabem on aniràn, els anys que va durar la guerra medieval, els que va dormir la bella dorment, les potes dels centpeus, el nom de les botigues avantpassades dels "xinos"....

'MI NOMBRE ES SEI SÔNAGON', de JAN BLENSDORF

Sei Sônagon va ser una dama de la cort Heian, al Japó del segle X i és coneguda pel seu diari Makura no Soshi (llibre de coixí o de capçalera). Va viure en una època inusual de la història en el qual les dones escriptores superaven en nombre als homes. Mentre a Europa la majoria de dones eren analfabetes i les poques que escrivien eren religioses que es dedicaven a explicar les vides dels sants, Sei Sônagon escrivía sobre temes que les europees ni tan sols gosaven pensar.

En aquesta novel·la, Mi nombre es Sei Sônagon, la protagonista pren la identitat de l'escriptora per tal de conversar amb les diferents persones que vénen a la seva botiga. Les escolta rera un biombo i reconstrueix el Japó actual a través de les experiències que sent explicar. Són relats de pérdues, de solitud, d'amor, de penediment, relats que configuren un particular diari que podria ser de tots i de cadascú.

Mentrestant, la seva pròpia història té lloc més enllà del paravent, en el passat, però escoltant als demés va caligrafiant el seu particular llibre de coixí.

Amb la senzillesa del haikú i la força de les experiències, aquesta autora que desconeixia, Jan Blensdorf, ha escrit una novel·la delicada i bellísima, que m'ha sorprés per la seva originalitat.

Plena d'imatges que evoquen la història i el pensament del Japó, atorga una perspectiva que ens trasllada a aquell món que s'ajusta perfectament a la definició que Octavio Paz va donar de Makura no Soshi:

"un mundo milagrosamente suspendido en sí mismo, cercano y remoto a un tiempo, como encerrado en una esfera de cristal."

'TEKERENYAS', exposició fotogràfica de LAURA PUJOL ALBESA

Dimarts passat vaig anar a veure aquesta exposició que es troba ubicada al Cafè Favela de Vilassar de Mar. Un lloc acollidor, molt a prop de l’Ajuntament, un d’aquests locals que no volen oferir un cafè i prou sinó aprofitar l’espai de que disposen per tal d’acostar l’art i la cultura als seus clients.

En entrar, el primer que es veuen són les fotografies en blanc i negre que l’autora, Laura Pujol Albesa, va fer als nens de l’orfanat de Kenya Likoni aids Orphanage on hi va anar com a voluntaria de l’associació Children of Africa aquest estiu. Aquesta entitat està formada per un gran Grup de voluntaris que van coincidir a Kenya alguna vegada o que s’han anat afegint i fan tasques per tal de millorar la situació d’aquest país. Les imatges pretenen mostrar la cara positiva dels nens i nenes de l’orfanat, d’entre 3 i 17 anys, que viuen a un dels districtes més pobres de Kenya.

Segons explica l’autora en un text que acompanya l’exposició, Tekerenyas vol dir pessigolles en Swahili i és la primera paraula que va aprendre. El primer vincle cap al món d’aquest infants que li va permetre d’acostar-s’hi.

Les fotografies formen part dels moments compartits amb ells: instantànies sorprenents, creatives, curioses, divertides fins i tot, que ens acosten a la realitat d’una cinquantena de nens i nenes visquent a una casa d’acollida. Malgrat les seves mancances, aquests infants ens mostren un món senzill i transparent, i ensenyen el poc que es necessita per a ser feliç i com n’és de valuós tot allò que els envolta.

Es pot visitar fins el 15 de febrer al Cafè Favela, Plaça Àngel Guimerà 6 de Vilassar de Mar.

FOTOS DE LA PRESENTACIÓ DE 'LA VEU DEL ROURE'

El passat dimecres 13 de gener es va presentar la meva novel·la La veu del roure, a la biblioteca Ilturo de Cabrera de Mar. L'acte el va presentar la regidora de cultura, Elisabet Cusí, i l'escriptor Francesc Miralles, autor del pròleg, va ser l'encarregat de parlar als assistents sobre el llibre. Ho va fer d'una manera amena i interessant, parlant una mica sobre els referents i similituds que es podrien trobar en aquesta història.

Aquí estic en el meu apogeu signatari, concentrada en trobar les paraules adients per a cadascú, i eufòrica després de les paraules que em va dedicar Miralles qui, fins i tot, va assegurar que m'havia anticipat a James Cameron qui, com molts sabreu, també fa protagonista a un arbre a la seva pel·lícula Avatar.
En aquesta foto d'esquerra a dreta: Núria López, de Ràdio Cabrera de Mar, Pau Joan Hernàndez (qui va escriure el pròleg del meu llibre de relats Ciutats de l'Impossible) i Francesc Miralles.

Els dos protagonistes de l'acte: Francesc Miralles i jo mateixa (el ram de flors me'l van regalar les bibliotecàries Raquel i Juliana).

Moment de la presentació amb la regidora, Elisabet Cusí, a la meva esquerra.



Com podeu veure, hi va venir molta gent, alguns de fóra de Cabrera, la qual cosa em va fer molta il·lusió. L'únic que em sap greu és que no vaig poder dedicar-los gaire temps perquè em vaig passar gran part dels temps signant llibres, però és el que tocava i que per molts anys.

Des d'aquí moltes gràcies a tots pel suport, pels ànims i per l'interès, espero que aquesta història sobre allò que de vegades no escoltem o no sabem escoltar, us acosti a un altre món que us faci més lliures i més feliços.

CÒMICS ECOLOGISTES

- Biotopo, d’Apollo & Brüno.
Publicat per Dibbuks del francès (Dargaud).

Biotopo és una bona mostra que es fa una novel·la gràfica d’alta qualitat avui en dia i que les traduccions multipliquen el seu abast de públic.

Un planeta verd lluny de la Terra ja contaminada en excés, un policia fumador compulsiu i una trama amb misteris i rerafons ecologista, donen cos a un còmic que demostra que es pot barrejar gèneres amb estil, entretenir i plantejar preguntes de com podríem tenir un món millor.

- Seton… el naturalista viajero, de Jiro Taniguchi i Yosiharu Imaizumi. Vol. 1 Lobo, el rey. Publicat per Ponent Mon.

El primer volum de les aventures de Seton és un invent d’aquests que fan els japonesos amb el seu manga i que en el fons ens acaben mostrant que són uns mestres en explicar histories dibuixades, encara que ho facin a la seva particular manera.

Basant-se en la figura d’Ernest Thompson Seton (1860-1946), naturalista, pintor i escriptor, aquesta novel·la gràfica per entregues, tracta la lluita d’un home contra un llop extraordinari, que li farà replantejar-se la seva pròpia manera de pensar i l’actitud existencial.

Un treball excepcional en els dibuixos contrasta amb un guió en el qual les motivacions són imprecises, en alguns moments mal perfilades, però cal perdonar-ho perquè estem davant d’un manga, un voluminós còmic que segueix i segueix, de manera desfermada.

'LA TIERRA PURA', d'ALAN SPENCE

Aquesta novel.la recupera la història en que es basa la famosa opera de Pucinni, Madama Butterfly. Però és molt més que això, és també la història d'un jove escocés, Tomas Glover, que arriba a un Japó immers encara a la Edat Mitjana en la segona meitat del segle XIX. Amb el temps, aquest jove comercial arribarà a ser un dels impulsors en el futur desenvolupament del país com a potencia mundial.

Spence aconsegueix arrossegar al lector en un apassionant relat sobre un fet històric que mostra com milers de persones, ancorades en un món de tradicions i costums que xoquen amb occident, s'adapten per tal de salvar el seu país.

Glover esdevindrà el punt d'encontre de les dues civilitzacions, però ni el seu cor ni la seva ànima quedaràn indemnes. Seduït per la espiritualitat i la bellesa de la cultura nipona, viurà una inquietant història amb una dona exemplar.

PRESENTACIÓ

'LES GERMANES GRIMES', de RICHARD YATES

El relat sobre aquestes dues germanes m’ha seduït de tal manera que només vaig necessitar un parell de dies per a enllestir la novel·la. Es tracta d’una (aparentment) senzilla història que explica la vida de dues germanes que prenen camins ben diferents. El punt de partida arrenca l’any 1930, quan els pares de les nenes s’acaben de separar, i arriba fins als anys 70 en que elles ja tenen les seves propies vides i les seves propies històries.

Tots els qui tenim germans ens hi podem reconèixer, fins i tot aquells qui no en tenen, perquè les personalitats d’aquells que ens són propers evolucionen, o potser ho fem nosaltres, com les protagonistes que es distancien fins al punt que ja no es coneixen realment. Per aquest motiu la sorpresa de descobrir quina ha estat en realitat la vida de la germana amb els sentiments de culpa i penediment, la decepció davant dels esdeveniments, l’angoixa de la fustració i, sobretot, la soledat, es converteixen en els veritables protagonistes d’una novel·la que evoluciona com la vida real. La sensació de qualsevol persona que veu com s’esquerda la idea que de nen s’havia fet del futur, com cauen les màscares i les façanes i com, lentament, tot es converteix en passat.

Ha estat una gran descoberta gràcies a la recomanació de la llibretera de l’Espolsada, la Fe. No vam coincidir amb En lloc segur que, malgrat las bones crítiques de tothom, a mi no em va agradar gens, i em va recomenar aquesta deliciosa novel·la. Des d’aquí, moltes gràcies.

'CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA', de MANEL ALONSO I CATALÀ

Sempre he pensat que la poesia serveix per a interrogar-se mentre es contempla el món. És la veu que reivindica o que enalteix, segons els casos, però d'una manera molt més punyent que qualsevol altra forma literària. El poemari Correspondència de guerra, de l'escriptor de Puçol Manel Alonso Català, guardonat amb el XIII Premi de Poesia Paco Mollà, n'és un bon exemple.

El títol ja ens avança que ens trobem davant la crònica d'un conflicte i, efectivament, les paraules s'esmolen en defensa de totes les víctimes i fan un homenatge als sacrificis que des de sempre s'han esdevingut a tot el món. El poeta ja adverteix amb la cita que enceta el recull, que no és immune a la desgràcia que l'envolta, per aquest motiu els seus versos es converteixen en un plany que abraça les pitjors mancances i defectes de l'ésser humà.

"Ferit, s'asseu en la trinxera
i vessa sobre un tros de paper
tots i cadascun dels udols dels gossos perduts,
bastonejats per la crueltat i la ignomínia,
bastint mot a mot el pentagrama d'un cant
que en la nit que el devora llançarà al vent
com una ampolla en el mar de la desesperança."

El poeta ressegueix el mapa dels vicis humans i ens presenta tot el ventall de despropòsits que han fet del món un lloc injust. Ens porta també la veu dels desfavorits, ens fa veure que l'horror també pot ser molt a prop, la violència, de vegades, dorm a casa.

Correspondència de guerra és un mirall de l'ànima més negra dels homes, però també una mirada a la seva part més pura, la que pateix i es sotmet, la que lluita amb silenci perquè el seu àmbit és la pau. Aquesta puresa pren la seva forma més subtil en els haikús que formen part del poemari, unes espurnes que ens porten imatges colpidores amb un llenguatge senzill, despullat de qualsevol artifici.

e

L'obscenitat crua,
reflectida en l'ullal
de la moneda.

Manel Alonso ha aconseguit un bellíssim poemari ple de sensibilitat i de llum, malgrat la foscor que assola el cor de certes persones. Crec que és un punt d'inflexió en la seva trajectòria, un canvi d'enfocament que s'ha materialitzat en un cant descarnat, en uns versos valents que mostren el seu domini de la paraula.

Com un ocell espantadís torna el silenci
i surt solitari el passat a escalfar de bell nou
els seus secrets damunt les llambordes.