El títol d’aquesta
novel·la no és gens casual. El pas del
temps, el cicle de les estacions, són les vies per les que transita la vida humana,
que és el que es constata en aquesta història.
L'esdevenir s’explica ja en els dies previs al naixement dels dos protagonistes,
Andreu i Júlia, i va lliscant per les pàgines del llibre al llarg dels anys. Però en aquest fluir
les dues existències no sempre corren paral·leles: les sotragades del terreny,
configurades per les circumstàncies, els fan confluir de vegades i unes altres els separen.
La simbologia que tenen els fets en la narració fan que el llibre es converteixi en una mena de faula, tan lligada a la metàfora
que acaba per tenyir-se d’un cert aire mitològic. El ritme del temps i la omnipotència
del destí s’erigeixen doncs en una mena de
demiürg, que plana sobre els caps dels dos protagonistes.
En definitiva, es
tracta d’una novel·la amarada d’un aire poètic, un toc subtil que s’abeura en
la nostàlgia que provoca el pas del temps, el trencament del somnis i la
constatació d’una realitat que no és mai com s’espera. Escrita amb molta
sensibilitat i un gran mestratge, només li puc retreure una predicibilitat cap
al final, però potser és volguda, com si l’autora ens animés a fer coincidir
les peces d’aquesta història tràgica de fatalitat i destí.
L’estiu que
comença és la crònica delicada i crua dels fils que teixeixen les Parques. Un tapís on l’ésser humà ha d'aprendre a acoblar-se a l’ordit que
s’amaga sota la trama del teler.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada