'CIMS BORRASCOSOS', de EMILY BRÖNTE

El primer any que vaig anar a l’institut ens van proposar una sèrie de llibres d’entre les quals jo vaig triar aquesta novel·la. Llavors devia tenir uns 14 o 15 anys i duia poques lectures a l'esquena. Per això, la història em va impactar i em va atrapar de tal manera que el vaig llegir amb voracitat. Recordo haver-me passat una tarda sencera perduda en les misèries i les passions dels protagonistes, incapaç de deslliurar-me de l’atracció fatal del relat.

Els anys van passar i a la memòria va quedar el pòsit d’aquella forta impressió que Cims Borrascosos m’havia deixat. Malgrat la rapidesa amb que, posteriorment, he anat oblidant d’altres lectures, el record d’aquesta ha persistit, com l’espectre de Catherine, la protagonista,  persevera  en la recerca del seu estimat. Per això quan, gairebé trenta anys després d'haver llegit aquesta novel·la per primer cop, a la Biblioteca Ilturo la van triar per a la tertúlia del mes de novembre em vaig alegrar.  Tanmateix, també vaig amoïnar-me una mica tement que el record que en guardava, com molt sovint passa, no li fes justícia.

No sé si el destí va aliar-se amb tot això, però va resultar que a la biblioteca no tenien prou exemplars i, per no haver d’esperar-me, vaig agafar el vell volum que havia llegit tres dècades enrere. En començar a llegir-lo em va sorprendre el fet que el narrador fos el llogater, això no ho recordava, tot i que sí el fet que la narració arrenca amb la seva arribada i la fantasmal aparició que desperta la seva curiositat. A mida que vaig anar avançant vaig anar recordant els personatges i gran part dels fets que s’expliquen, però, sobretot, vaig tornar a sentir el mateix impacte que trenta anys enrere.

En un primer moment, la novel·la cerca inspirar llàstima cap a l’ésser desvalgut, el petit Heathcliff, rescatat dels carrers de Liverpool per un home que vol donar-li una llar.  El lector s’entendreix quan s’assabenta que la família d’aquest bon jan només ofereix hostilitat a l’infant, tanmateix, una espurna d’esperança es desperta quan es veu que la filla petita del benefactor, la Catherine, aviat sent simpatia cap al nouvingut. Tanmateix, del lleu sentiment de tendresa i pietat que neix en el lector comença  a brotar una certa malfiança. Aviat es té la certesa que l’orfe, incapaç de lliurar-se als bons sentiments, va covant un ressentiment que va molt més enllà de la venjança. 

Així, a poc a poc, es fa evident que l’odi és l’única motivació d’aquest personatge sinistre, esgarriat i del tot cruel. Una tendencia només continguda  pel lligam que l’uneix a la Catherine amb qui manté una relació fosca i pregona, tan incontrolable com els vents que sacsegen els cims. Orbitant entre els dos protagonistes  es troben els vincles terribles, devastadors, que estableixen amb els altres personatges. Unes figures que no tenen cap mena de valor davant les pulsions que animen en Heathcliff i la Cathy. Per això, les seves motivacions acaben per topar amb la necessitat de rescabalar-se de'n Heathcliff, una exigència que es multiplica amb la mort de la Catherine. A partir de llavors, és una davallada a la mort en vida, a la desesperança, a la buidor d'una vida sense afecte i sense amor.

Malgrat la desolació i la tragèdia que amaren tota la novel·la, hi ha quelcom que encara avui em crida i em manté aferrada a les seves pàgines.  És una cosa visceral, perquè en imaginar tot el que es va narrant els batecs se m’acceleren i és com si aquella força que mou la història em colpegés just a l’estómac. Crec que, en certa manera, aquella passió estimula foscors amagades en la nostra ànima i fa que ens reconeguem en un dolor tan gran com el de la pèrdua de'n Heathcliff, en una desesperació tan decadent com la del Hindley, en un desamor tan immens com el de l’Edgard, però, sobretot, en una nostalgia tan pregona i anhelant com la de la Catherine.

Ahir, buscant informació sobre Cims borrascosos, vaig descobrir que existeix una cançó inspirada en la novel·la: Wuthering Heights, de Kate Bush. És molt coneguda i jo l’he sentida molts cops sense escoltar què deia. 

Quan vaig fixar-m’hi, un estremiment va recordar-me que al meu pit hi bategen els mateixos neguits, la mateixa nostalgia que implora. ‘Sóc jo, Cathy, he arribat a casa’.

‘SENY I SENTIMENT’, de JANE AUSTEN

La primera novel·la que vaig llegir d’aquesta autora va ser Orgull i prejudici, la que diuen que és la seva millor obra. Em va agradar tant que vaig continuar amb Emma, i després vaig passar a d’altres lectures amb la intenció de tornar a Austen més tard o més d’hora. Ha estat ara, quatre anys més tard, que ho he fet, aquest cop amb Seny i Sentiment, ja que va ser el llibre triat pel Club de Lectura de la Biblioteca Ilturo, el passat mes de setembre.

Com ja m’havia passat amb Orgull i prejudici  em va costar una mica d’entrar-hi ja que la temàtica no m’acabava de fer el pes. Els problemes socials i sentimentals que es plantegen al començament em semblaven una mica nimis, i el llenguatge massa enrevessat. No obstant això, de la mateixa manera que a l’altra novel·la, gairebé sense adonar-me em vaig anar encaterinant de les dues protagonistes. Tot d’una vaig comprendre el símil que s’amaga rere les reaccions de cadascuna, el cap i el cor, la joventut i la maduresa, una reflexió a la que Austen ens condueix de manera subtil però amb molta precisió.

La novel·la explica la història de dues germanes de caràcters molt diferents que s’enfronten i es plantegen la vida des de perspectives molt oposades. Les dues noies, Elinor i Marianne, viuen en un poble d'Anglaterra a finals del segle XVIII amb la seva mare, que acaba de quedar-se vídua, i una germana més petita. L'Elionor, que és la gran, és tranquil·la, pacient i assenyada, mentre que la Marianne és passional i impulsiva. Contràriament al que podria semblar, el fet de ser tan diferents les uneix encara més i fa que comparteixin les seves angoixes i temors pel que fa als seus problemes sentimentals.  Elionor està enamorada d’un home que té un compromís previ amb una altra noia, i Marianne es seduïda per un jove que acaba per deixar-la plantada després d’haver-li donat esperances. Aquests desenganys fan que el vincle entre les  dues germanes es faci més ferm i que aprenguin l’una de l’altra.

Aquesta va ser la primera novel·la que va publicar, amb el pseudònim de ‘A Lady’, l’escriptora britànica Jane Austen.  El primer esborrany duia el títol de Elinor and Marianne (el nom de les protagonistes) i el va escriure el 1795, quan tan sols tenia 19 anys. Finalment el llibre va ser publicat amb el títol que coneixem ara, traduït al català com Seny i Sentiment, el 1811.

Jane Austen recrea el món que li va tocar viure d’una manera realista que es manifesta en el retrat que fa de la societat, en com analitza les emocions que torturen les protagonistes i en la reflexió que s’inclou a través dels diàlegs. Elinor i Marianne tenen molt de la pròpia Austen, tot i que sembla que és la més jove la que du més essència de l’autora.

La dualitat entre les dues germanes fa pensar en les dues èpoques que formen el context en què es va escriure la novel·la:  la Ilustració i el Romanticisme. Els temperaments de cada una de les noies tenen trets que es poden relacionar amb aquests dos períodes, però, també, són una metàfora de les èpoques de la vida humana: la joventut, amb la seva irreflexió i visceralitat, i la maduresa, més reposada i tranquil·la.

Seny i sentiment, no és l’obra més destacada de Jane Austen ja que és considera que el seu millor treball és Orgull i prejudici, malgrat tot, està considerada com a un clàssic de la literatura anglesa. Això és innegable, perquè descriu de manera molt precisa tot un món i tota una psicologia. Amb la perspectiva del temps, Austen ha aconseguit proporcionar als lectors un viarany antropològic que els mena directament dos segles enrere. I, a través dels neguits de les dues protagonistes, el lector estableix un diàleg amb les emocions i les ànsies de la pròpia Jane Austen.

Exposició fotogràfica 'El jardí dels somnis'

No fa gaire vaig anar a la inauguració d'aquesta fascinant mostra, obra de l'escriptora Núria López Garcia i, tot i que ja havia vist alguna fotografia, no vaig poder evitar quedar captivada pel desplegament d'imatges exposades que semblen extretes d'un bosc imaginari.

Tal com va explicar l'autora de les instantànies, es tracta de retrats de flors i plantes del Jardí Botànic de Barcelona que la van inspirar en veure com la Natura pot oferir imatges ben inusuals si ens prenem la molèstia de fixar-nos-hi. És per això que,  observant les fotografies de la Núria López, es té la impressió de veure estranys espècimens de alguna flora llunyana quan, en realitat, són flors força comuns retratades amb un enfocament que les atorga un caràcter màgic.

'El jardí dels somnis' és un nom que fa justícia a l'exposició, perquè el visitant té la sensació de passejar per un verger d'un món de conte.

Núria López va començar a interessar-se per la fotografia ben aviat, seguint les passes del seu pare, el fotògraf vilassarenc, Fèlix López Teixidó. Els seus retrats han estat exposats al Museu Monjo, a Can Bisa i a la Bilioteca Ernest lluch, en el marc de les exposicions fotogràfiques del grup "Una mirada particular". 'El Jardí dels somnis' és la seva primera mostra a títol individual.

Les fotografies s'exposen i es poden adquirir al Favela-cafè, de Vilassar de Mar (Pl. Àngel Guimerà, 6),  tot aquest mes d'octubre a partir de les 7 del vespre.