'Somnis a mida/Sueños a medida' (Columna/Suma), de Núria Pradas

Foto: Sandra Bruna Agència Literària.

Ara feia molt que no escrivia cap ressenya, però això no vol dir que hagi deixat de llegir. La lectura sempre ha estat una constant en la meva vida per molts motius, el més important de tots és que m’ensenya. Per això he gaudit tant amb la darrera novel·la de Núria Pradas, Somnis a mida, ja que pren l’evolució dels històrics magatzems Santa Eulàlia de Barcelona per elaborar un  argument atraient que barreja amb encert emocions i fets. Això fa que, sense adonar-se’n, el lector visqui de primera mà els canvis no només del món de la moda sinó, també, socials i polítics de les primeres dècades del segle XX, esdeveniments que viu a través d’uns personatges propers, sòlids i, el que és més important, creïbles.

Tot i que la protagonista és la Laia, una noia que evoluciona professionalment i personalment amb els magatzems, hi ha un gran ventall de personatges que ajuden a recrear els moments històrics en què es desenvolupa l’argument.  Així, Santa Eulàlia es converteix en l’eix vertebrador dels móns diversos que formen cadascun d’ells, amb les seves gràcies i desgràcies. La manera en què s’enfronten a les diferents adversitats dibuixa un microcosmos d’emocions que es sumen a les vivències de la Laia. 

La novel·la s’inicia el 1926, però l’argument parteix de més enllà, del 1917 quan mor el fundador dels magatzems Santa Eulàlia i l’empresa passa a mans de la segona generació. A banda de les vicissituds dels propietaris de la que acabarà sent una prestigiosa botiga de moda, s’expliquen les de l’entorn humà al voltant de la botiga. I, sobretot, les de la Laia que passarà d’una adolescència il·lusionada a una joventut trasbalsada pel desengany amorós, la tragèdia familiar i un futur prometedor en el camp professional. La protagonista se’ns mostra així com una dona lluitadora i forta però, també, com una persona amb una gran sensibilitat, el que la converteix en una heroïna de carn i ossos, en tota una precursora de la futura dona emprenedora d’anys a venir.

Somnis a mida és una novel·la que captiva gràcies a la solidesa de la història i al seu bon ritme narratiu però, a més, sedueix al lector gràcies a aquests personatges tan humans que rescaten el passat i ens el tornen tangible, viu.

'La vida sense la Sara Amat', (Proa) de Pep Puig

Tothom a partir d’una certa edat comença a adonar-se que el temps s’accelera, que té una altra consistència fins i tot. És un senyal que la vida avança i transforma les nostres percepcions. Com deia Pablo Neruda al poema 20 ‘Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos’. Aquesta sensació de metamorfosi vital la retrata meravellosament Pep Puig a la seva darrera novel·la, La vida sense la Sara Amat, guardonada amb el Premi Sant Jordi 2015. 

Pep Puig. Foto: Ara.cat.

L’argument és senzill. Parteix d’un fet del passat de l’autor protagonitzat per la Sara, una nena de la colla del poble on passa les vacances, que desapareix mentre juguen per amagar-se a la seva habitació. L’evocació del record d’aquells dies que la Sara va passar oculta dins la cambra d’un Pep Puig infant són d’una meticulositat delicada i precisa, que serveix per descriure a la perfecció el llindar que separa la infantesa de l’adolescència. 

No és accidental que l’acció passi a l’estiu, època lluminosa que precedeix al declivi de la tardor quan la llum minva i comencem a haver-nos de tapar. No hi falta cap detall en el retrat realista i íntim que fa l’autor d’una situació que aplega les inquietuds incipients d’un nen a punt de deixar de ser-ho. Una experiència que condensa el que serà la seva vida futura (i, de fet, la de tots els adults): una batalla per preservar la existència veritable i íntima, aquella que es manté al marge de les aparences i de les obligacions. 

La vida sense la Sara Amat és la instantània d’un moment que ho conté tot. Segurament per això el seu estil em recorda en certa manera al dels autors japonesos, mestres en retratar mitjançant els instants les emocions més fondes. Perquè això és el que fa en Pep Puig al llarg de la novel·la: copsar en la potència de cada escena un univers de sentiments. 

‘Diamant blau’, (Columna/Destino) de Care Santos

Tinc debilitat per les històries humanes. M’agrada la visió personal dels grans fets: socials, culturals, històrics... perquè és una perspectiva carregada d’emocions i emocionar és, al cap i a la fi, l’objectiu principal d’un llibre. N’hi ha més, és clar, però per a mi aquest és el més important. Per això, quan em trobo amb novel·les com Diamant blau em sento una mica més viva. Perquè és un relat que commou.

Ja l’arrencada té una potencia que inquieta i ens anticipa una complexa història familiar. És l’antesala d’un argument fet de conflictes antics, unes topades que provenen de xocs de personalitats que han creat unes situacions tibants. I és, precisament, aquesta tensió inicial el nus que, en descabdellar-se, deixa veure els diferents fils que conformen una enorme trama d’emocions humanes. Amb la particularitat que formen part de la família de la pròpia autora que, a través dels records i d’un eficaç treball de documentació, elabora un magnífic retrat dels seus ancestres.

A Diamant blau Care Santos ens ofereix un gran relat farcit de petites històries humanes, i el fet que siguin de la seva pròpia família els hi dóna un valor afegit. A l’emotivitat se li suma la proximitat, el sentir-nos vinculats a uns personatges que podrien ser els nostres parents. L’autora domina a la perfecció el fet d’enllaçar els lectors amb les seves novel·les, ho  ha fet a través de ciutats, d’objectes i, ara, mitjançant aquests personatges tan propers. Les seves vides ens remeten a aquelles velles històries familiars, però Santos va molt més enllà i ens en proporciona detalls, s’hi recrea en els sentiments i els pensaments que els animen, i forja un entramat de vivències confegides en grans passions universals com l’amor, l’odi i la revenja.

‘Malditos’ (Roca Editorial), de Irene Claver

Vampirismo y moda son las claves que definen a esta novela. Y, en efecto, los dos conceptos están muy presentes a lo largo de todo el argumento. Para empezar, el protagonista es una  de esas criaturas míticas de la noche que encarnan a la perfección el ideal romántico y la estética victoriana adaptada, eso sí, al paso del tiempo a través de los múltiples tamices por los que la literatura y el cine les ha hecho pasar. Y qué mejor que la sofisticación de un vampiro para arrastrar al lector a través de décadas de tendencias, a lo largo del siglo que convirtió a los diseñadores de moda en unas criaturas casi tan míticas cómo los ‘no muertos’.

De eso trata Malditos, la primera novela de Irene Claver: de la historia de un vampiro condenado que lucha por romper un maleficio. Y en su aventura, que se repite en diferentes épocas del siglo XX, su apariencia se va adaptando a los estilos que imperan, haciendo de su periplo un larguísimo desfile que abandera las últimas tendencias.

Pero yo, además de todo eso, creo que Malditos es un cuento de hadas moderno. No falta en la historia ninguno de los elementos folclóricos que remiten a leyendas primigenias. Gina, la protagonista, no es otra que la princesa maldecida, ligada a una edad simbólica que en este caso no son los 16 sino los 27. También tenemos a la bruja malvada, brujo en este caso; y a la madrina, que nos hace de narradora. Y, por supuesto, hay un príncipe. Aunque sea un nosferatu.

Esta original mezcla de leyenda, romanticismo y modernidad ha dado lugar a una novela fascinante que transita entre el estilo costumbrista de las primeras décadas del siglo, y la feroz narrativa que retrata los ochenta en forma de vorágine literaria. En ambos casos, el conocimiento del mundo de la moda y de las tendencias de la autora, Irene Claver, es más que evidente. Sus referencias no sólo al vestir, a los modistos y diseñadores, sino también a la música, locales y ciudades, son constantes. Se cuelan en el relato con maestría, y ofrecen al lector una perspectiva única del cambiante universo de la modernidad que, llegado a los ochenta, se desboca hasta el desenlace final.

Malditos es una novela admirable no sólo por el dominio con que la autora maneja tanta información sino, sobre todo, por su pericia literaria. El estilo camaleónico de Claver es el reflejo mismo de la versatilidad de la moda, un aliciente más para dejarnos subyugar por una historia colmada de referentes míticos que destila, además, muchísima fantasía.